Història familiar (II part)
Doncs després de molts mesos em decideixo a acabar aquesta bonica història familiar. Amb el carro carregat, sent part de la carga els meus “reiaios” i el xiquet, i caminant la meva àvia i el seu germà. El viatge de tornada va ser una odissea, però sobretot a la família em recorden dos anècdotes per damunt de les altres.
En un punt del camí es troben amb autoritat republicana, els deixen passar, però amb la indicació que el ruc i la mula els deixessin allí. Els animals de carga van ser molt importants per al subministrament a les trinxeres i aquells soldats no estaven disposats a deixar-los passar. La situació en un moment es torna negra, tenint en compte que no podien anar amb el carro carregat sense els animals i amb els reiaios i el xiquet,… És aquí on Pere els hi comenta als soldats que els deixessin avançar uns metres per apartar-se del camí i començar a desenganxar els ferros dels animals. Avançant aquests metres li comenta a la meva àvia que no es pararan i tiraran recte, desobeint l’ordre. La sort va ser que a l’anar avançant no van sentir cap tret per l’espatlla i això volia dir, en altres paraules, que d’aquesta se’n havien sortit.
Aquestes històries de fer autèntiques bogeries per salvar els animals no són anecdòtiques i n’hi ha desenes i desenes, ja que els animals eren mitja vida pels nostres familiars i si se l’havien de jugar per ells o feien.
L’altra història està quan finalment arriben al riu Ebre, creuar-lo ja et feia sentir d’alguna manera fora del perill. A casa sempre em deien que al moment d’arribar al riu era nit de lluna plena. Aquesta es veia reflectida a l’aigua. Els cinc viatgers tornen a rebre l’alto de més autoritat, però per sort ja no els hi tornen a repetir res sobre deixar els animals. Finalment, els fan començar a creuar per una espècie de passarel·la, mentre avançaven un dels animals al veure aquella lluna a l’aigua va començar a estirar, fent que la família i el carro estès a un pas de caure tots al riu. Un parell de soldats, en aquell moment van poder estirar cap a l’altre costat i a base de força “adreçar” el pas. Caure al riu no sé que hagués pogut significar, però res bo i més tenint en compte que ningú d’ells sabia nadar…
Per no fer-ho més llarg,.. la parada que recorden més a la meva família és quan van arribar a la Canonja. La veritat que no sé perquè van anar fins la Canonja, però el cert és que en aquest punt el grup es va separar. Pere i el xiquet van pujar al tren per anar fins a Barcelona, i els meus reiaios i la meva àvia es van quedar a la Canonja. Tota la vida he tingut família en aquest poble, ja que una part s’hi va quedar.
El xiquet finalment amb el meu tioabuelo arriben a Barcelona, on els seus pares l’estaven esperant.
Us ho creureu o no, però aquest xiquet ara és un senyor, si no recordo malament, de 92 anys. Una de les primeres frases que vaig sentir quan era jove d’aquell home era “és com de la família”. Al principi no entenia perquè, però quan em van explicar la història ho vaig entendre tot.
Ara encara me’l trobo pel carrer, esperant que algun dia la meva vergonya em deixi demanar que ens fem una foto junts. Espero que no faci tard…
