Segueix-nos

Subscriu-te a la newsletter!

GO UP

Marcats pel 38

recreació_blog

Història familiar

Qui em coneix o ha vingut a alguna ruta de Marcats pel 38 ho sabeu, les historietes, anècdotes, contalles de la Guerra Civil és el meu. M’ho han inculcat des de jovenet i jo em quedava “embobat” de les històries de molts dels meus veïns i veïnes, o familiars de molts dels meus amics i amigues del poble o de la comarca. Però avui parlant amb el meu padrí he refrescat la història de part de la meva família que em ve de gust explicar-vos, concretament la història de la meva àvia materna, l’Asunción.

La meva àvia el 1938 tenia uns 15 anys i estava vivint a Corbera amb els seus pares. Tenia dos germans que ja en aquell moment havien marxat. Un, el major, Pere, a Barcelona on estava treballant a una pastisseria/fleca. I l’altre, el mitjà, Josep, quan s’havia enrolat voluntàriament a la República. Deixant de banda els fets de principis de guerra, el que va marcar un abans i un després va ser la primera vegada que els combats venien a casa nostra. Corria la primavera del 1938, el front republicà a l’Aragó s’enfonsava i provocava una desbandada republicana a la riba est del riu Ebre. La Terra Alta, en quedar-se a la zona oest va ser ocupada per primera vegada per l’exèrcit franquista.

En aquells moments entre la desbandada republicana i l’arribada franquista la gent del poble se n’havia anat als masos, o cases de camp, com el cas de la meva àvia i besavis. Però amb l’arribada franquista es va obligar la gent a tornar al poble.

A casa la meva àvia eren d’esquerres i la situació havia canviat radicalment, però hi ha un fet que va ser d’especial importància per a ells en aquells dies. A casa seva durant els mesos d’entre abril i juliol de 1938, fins que no va començar la Batalla de l’Ebre, van tenir dos sergents franquistes, dos mesos un i dos mesos l’altre, aproximadament, vivint a casa. Els hi van haver de preparar una habitació per dormir i preparar el corral per al seu cavall. Podia semblar en un primer moment que hi hauria mala relació entre ells, però la veritat és que no. Sobretot el que la meva àvia explicava era que aquests dos sergents quan arribaven al tard a casa (sol venien a dormir) sempre els hi acabaven donant alguna cosa, en especial a ella sent joveneta. Algun caramel o tros de xocolata que feia contenta a la meva àvia.

Però aquesta situació va tornar a canviar radicalment a finals de juliol amb el principi de Batalla de l’Ebre i l’arribada a tornar-hi dels combats. L’exèrcit franquista es va replegar fins a Gandesa i la gent del poble va tornar a repetir l’operació de mesos abans, anar cap al mas. L’arribada republicana i l’estancament dels combats a la Terra Alta va fer que la vida de molts civils perillés.

Quan les primeres notícies de la Batalla de l’Ebre saltaven i els primers refugiats anaven arribant a la ciutat, el germà de l’àvia, Pere, va començar a patir molt per la seva germana i pares, ja que sabia que estaven a l’ull de l’huracà, al mig de la Batalla de l’Ebre. Havia de fer alguna cosa, molt arriscada, venir a buscar-los i prendre’ls d’allí. Parlant amb la gent de Corbera va esbrinar on estaven refugiats, estaven als Vilaverds de Corbera. Abans de marxar, però, i per encara fer-ho més traumàtic i perillós van demanar-li a Pere un favor bastant delicat. Una família de Barcelona amb arrels a Corbera, mesos abans de la Batalla de l’Ebre van enviar al seu fill de 5 anys al poble amb els seus avis. La situació a Barcelona no era tranquil·la amb els bombardejos i van creure que enviar al seu fill a Corbera era la situació més segura. Al saber de l’inici de la Batalla de l’Ebre van demanar que portés al seu fill de volta a Barcelona. Un favor que podia desencadenar en una tragèdia, però ni avisant que podia morir en l’intent van demanar-li que ho intentés igualment.

Així que el meu “tioabuelo” Pere, va agafar el tren i va començar l’aventura. El trajecte final amb tren va ser a Marçà, ja que no es podia anar més lluny i d’allí va començar a caminar fins a Corbera (més de 30 km) i caminant de nit. I ara l’any 2023 anem de casa al bar en cotxe… en fi. En arribar a Corbera es va dirigir fins als vilaverds on sabia que estaven en un mas la seva germana i pares, i allí els va trobar. Van sortir amb el carro carregat amb les quatre coses que podien portar i van engegar la marxa. De camí es van parar als “masos del tio” on estava l’altra part de l’operació, el petit de les Pies de cinc anys. També el van carregar al carro i van seguir. En aquell moment recordo que a casa m’explicaven que abans d’agafar el camí de tornada al tren van fer una última parada, concretament a un mas de la família a la “Pedraficada” perquè volien recollir quatre coses més per al viatge. Però que al fer-ho de nit, i estar al mig d’una zona de combat, els van disparar des de les cotes properes, potser perquè creien que eren soldats, així que van marxar tot el ràpid que van poder d’allí.

Com a informació noms com “Vilaverds”, “Masos del tio” o “Pedraficada” són partides agrícoles del mateix poble, Corbera d’Ebre.

Part de l’operació estava feta, però falta molt per arribar fins a Barcelona, però per avui ja n’hi ha prou, ja un altre dia us ho explico.

Deixa un comentari